16 de juliol 2014

Bruixes contra dracs




El passat 28 de juny, es va presentar el llibre “I visqueren felices”. Un recull de contes en què han participat diverses autores, que em va encisar en tenir-lo a les mans i molt més encara en llegir-lo, ja que obre les portes a un univers en què em vaig capbussar i vaig quedar presonera de tots i cada un dels contes.
A més d’un contingut sobtant, amè i reflexiu, no li manca cap detall a l’edició. M’encanta el color cítric de la coberta, avantsala de la frescor que irradien les històries que hi conté.
Felicito a les lesbianes i no lesbianes, raretes i desviades, per haver nuat les veus i aconseguir el que es proposaven: Unes magnífiques històries amb final feliç.

El pasado 28 de Junio, tuvo lugar la presentación del libro “I visqueren felices”. Una recopilación de cuentos en la que han participado diversas autoras, que me cautivó al tenerlo en las manos y mucho más al leerlo, ya que es la antesala de un universo en el que me sumergí quedando prisionera de todos y cada uno de los cuentos.
Además del contenido sorprendente, ameno y reflexivo, no le falta detalle a la edición. Me encanta el color cítrico de la cubierta, antesala de la frescura que irradian las historias que contiene.
Felicito a las lesbianas y no lesbianas, rarillas y desviadas, por haber unido sus voces consiguiendo lo que se proponían: Unas magníficas historias, con final feliz.

Podeu trobar tota mena d’informació aquí:


El podeu comprar aquí:

 Lectura del text


Fragment

Temps era temps hi havia una ciutat amb una plaça, bruta, lletja i plena de coloms, transitada per grups estrafolaris de turistes, mangants d’estar per casa i alguna captaire crònicament perseguida per urbanus grisos i avorrits.
Un dia, però, un fet sobtat i absolutament inaudit va trasbalsar de cap a cap la ciutat on hi havia la plaça bruta, lletja i plena de coloms, i els grups de turistes estrafolaris se’ls va engolir la terra, els mangants d’estar per casa van quedar estàtics, bocabadats davant l’espectacle, i els urbanus grisos i avorrits que perseguien captaires van fugir espaordits.
Encara avui no se sap ben bé què es va esdevenir aquell vespre de maig en què l’hivern començava a fondre’s i la calor despertava els mosquits i les ferums de les escombraries...Hi ha qui diu que fou un meteorit, d’altres afirmen que unes bruixes malignes es van confabular per capgirar de cap a peus l’indret i fer embogir les seves habitants...El fet és que aquell vespre, centenars, què dic centenars!, milers de dones, joves i velles, grasses i primes, rosses i brunes, pèl-curtes i pèl-llargues, van confluir, encara no se sap ben bé per quin motiu, a la plaça. Això sí, totes estaven molt, molt emprenyades, indignades, deien elles, encara que quan els preguntaven el motiu contestaven: “És evident!”, i així cap de les periodistes, de les fotògrafes, de les radiofonistes, ni de les televisions internacionals que s’havien concentrat per seguir el fenomen en directe aconseguien treure’n l’entrellat, i escrivien cròniques absurdes que no tenien res a veure amb la realitat.



0 comentaris:

Gràcies!