Inspirada per l’art dels joglars moros, sense la restrictiva etiqueta d'espectacle infantil, Marta Pérez Sierra ens convida a endinsar-nos en la seva manera d’entendre la poesia, la il•lusió, la quotidianitat, el mite, l’amor..., en una lectura intimista i simbòlica.
Amb tots i cada un dels contes gaudim de vertiginosos camins que es recargolen en bafs d’aire fresc i ens eriçonen la pell, amb lletres que no són altra cosa que poesia en moviment, escrita en prosa. Un viatge indefinit a través de les emocions.
Els personatges de Bavastells, tornassolada i fantasiosa mimesi dels humans dins un teatrí imaginari que fusiona els contes amb la màgia, són novells, antics, directes; còmplices de qui acompanya els fils d’escriptura o les mans que els mouen i els insufla la vida.
Gràcies Marta, per l’amalgama intensa de creació personal, plena de sensacions reals (segurament) i imaginades.
Inspirada por el arte de los juglares moros, sin la restrictiva etiqueta de espectáculo infantil, Marta Pérez Sierra nos invita a adentrarnos en su manera de entender la poesía, la ilusión, la cotidianidad, el mito, el amor…, en una lectura intimista y simbólica.
Con todos y cada uno de los cuentos disfrutamos de vertiginosos caminos que se retuercen en vahos de aire fresco y nos erizan la piel, con letras que no son otra cosa que poesía en movimiento, escrita en prosa. Un viaje indefinido a través de las emociones.
Los personajes de Bavastells, tornasolada y fantasiosa mímesis de los humanos en un teatrillo imaginario que fusiona los cuentos con la magia, son nuevos, antiguos, directos; cómplices de quienes acompañan los hilos de la escritura o las manos que los mueve insuflándoles la vida.
Gracias Marta, por la amalgama intensa de creación personal, llena de sensaciones reales (seguramente) e imaginadas.
Dues raons de massa pes
Titella de fil de 75 cm. d’alçada.
Bruixa de cartró pedra, d’ulls, mans i pits enormes.
N’hi ha que se les operen, per reduir-les, si en tenen massa, o per afegir-ne i tenir-les més voluptuoses.
A mi, que em podien fer a la mida justa, ni poc ni massa, va i per fer una gràcia, me les fan enormes. Jo encara ric! Potser sí que van pensar que tota jo tan gran no me les podien fer petites, clar, si ja ho entenc, però és que topo amb tot. Tot el dia, ai que això, ai que allò. Ves, que emprenya una mica!
I aquest cosset d’allò més petitoi que m’han fet, escatimant roba. Que em surt la panxa!
Aquests constructors de titelles no s’hi fixen. No pensen! No entro a cap escenari. Quan em lloguen a la tele m’han de manipular entre dos o tres. Quina vergonya!
Quina manera d’estirar de mi! I no trobo parella! Enlloc. Només s’ha enamorat de mi un titella de dit, príncep de feltre, que me’l podia posar de pin a l’escot de la brusa.
He posat un anunci a la porta de Can Travi, al carrer d’Amargós 4. Cerco Gulliver, l’home muntanya, de la Fanfàrria.
A veure si hi ha sort!
0 comentaris:
Gràcies!